Muriel Villanueva i Perarnau, La gatera

La gatera és com l’orxata amb fartons: dolça, sucosa, fresca, però que s’acaba massa ràpid perquè només està composta de xufla, aigua i sucre.

La xufla són el grapat de personatges principals. El sucre l’estructura que et va donant, de mica en mica, parts del trencaclosques d’una història sorprenent i l’aigua és un llenguatge quotidià i planer, farcit de referències a la cultura pop contemporània, que facilita la lectura. I el tema principal, la identitat i l’ambiguïtat sexual més enllà de les etiquetes és novedós i està tractat amb sensibilitat i molt ben incorporat a la trama i estructura de la història.  

Algunes d’aquestes mateixes virtuts són també les seves limitacions. Sabem a penes quatre traços de la Raquel i el Ricard, ben poc de l’Arnau i menys encara de la Natàlia i la senyora del cinquè. Aquesta tria pel suggeriment i deixar les coses com un quadre impressionista funciona en el conjunt d’una novel·la de 150 pàgines, però a mi m’haguera agradat saber més dels pares, de l’àvia, fins i tot els oncles bessons. La fredor de la mare, per exemple, no sé ben bé d’on surt.

La Raquel ho diu en un moment donat que sembla que quelcom passe com Deus ex Machina, una influència externa que entra a la història per salvar una situació determinada, i jo he acabat la novel·la pensat que potser hi ha massa llacunes i elements que cauen del cel. És cert que sí que estan tots ben lligats i que l’autora té tot el dret a exigir-li a la lectora que treballe i que s’imagine allò que no hi és, però la poca massa no m’arriba per fer mitja dotzena de fartons.

M’agrada el títol i la portada, però jo hagués començat la novel·la d’una forma menys descriptiva. Comença amb “Vaig entrar al portal amb una motxilla que pesava com un mort.” A més de tractar d’evitar els clixés, crec que començar amb una frase com “Que fort. Dos pisos i pasta per no treballar a la vida”, que surt en la tercera pàgina, o fins i tot amb una altra que suggerira alguns dels temes principals de la novel·la hagués funcionat millor. Ja sé que aquesta obsessió meva per la primera línia té molt d’anglòfona, però què li anem a fer.

Un dels començaments que més m’ha agradat darrerament ha estat el de De Niro’s Game de Rawi Hage: “Ten thousand bombs had landed, and I was waiting for George. Ten thousand bombs had landed on Beirut, that crowded city, and I was lying on a blue sofa covered with white sheets to protect it from dust and dirty feet.”

He llegit tres de les quatre novel·les de Muriel Villanueva i Perarnau i La gatera és de moment la més aconseguida, encara que Mares, i si sortim de l’armari? també em va agradar força. Baracoa, tot i que reconec que potser la versió que jo vaig llegir no era la final, era una novel·la d’iniciació i Jo toco i tu balles encara no m’ha caigut a les mans.

El que em queda clar amb La gatera és que Muriel Villanueva i Perarnau ha arribat al món literari per quedar-s’hi i donar-nos una novel·la cada dos anys. Com que cadascuna és més complexa i arrodonida que l’anterior, crec que no està de més encomanar-li per a la propera més recerca en els personatges, un plantejament més ambiciós (potser amb diversos plans temporals o geogràfics), i una extensió de dinar a la Malvarrosa, amb aperitius diversos, amanida, paella de marisc, postre i cafè.